La conservació i la gestió del paisatge

La comprensió del paisatge com a patrimoni, com a element a preservar per les generacions futures, està plena de matisos. Sobretot quan entrem a considerar el concepte de conservació que pren un nou significat quan parlem del paisatge, ja que està estretament lligat al concepte de gestió. El professor Oriol Nel·lo així ho va exposar al seu discurs de recepció com a membre emèrit de l’IEC ara farà més d’un any, amb el títol de “De la conservació a la gestió”. Optar per la conservació com a mesura d’emergència no és la millor manera de preservar el paisatge per a les generacions futures, ja que estem donant-li, en molts casos, d’un ús impostat, que no respon a les necessitats d’un territori i les dels seus habitants.

És interessant en aquest punt, posar de relleu les paraules de Joan Nogué, quan defineix el paisatge com el “rostre d’un territori”, ja que també és el rostre de la societat que l’habita i quin ús en fa -i n’ha fet- del seu entorn i els seus recursos.

Quan observem diferents paisatges, en trobem alguns que ens semblen més agradables i d’altres que menys. Si ens fixem més, aquells paisatges més agradables acostumen a ser estèticament harmoniosos, en equilibri. Pel contrari, aquells que menys ens agraden, ens semblen desendreçats, abandonats i fins i tot, els podem percebre com insegurs. Sovint coincideix, aprofundint encara més, que aquells paisatges agradables i harmoniosos, són aquells que són productius, els que estan treballats/pensats/gestionats, on es fa palesa una interacció equilibrada entre l’ús i el mateix territori.

Però no tots els paisatges gestionats, són paisatges equilibrats, on la interacció entre el territori, els seus “modeladors” i la població que hi viu és encertada. En el moment de plantejar-ne una intervenció, hi ha un risc molt gran de caure en la banalització. Serà en l’àmbit urbà o periurbà on ens serà més fàcil trobar exemples. Serveixi com apunt la –per mí- innecessària polèmica mediàtica entorn a la creació del Barri Gòtic de Barcelona o d’altres centres històrics de les nostres ciutats. De la mateixa manera, en l’àmbit rural, trobem la banalització en alguns paisatges productius que primen raons estètiques o comercials, per davant de la cerca d’aquest equilibri. Com per exemple, en el cas del paisatge de la vinya: alguns aterrassaments innecessaris o l’”aToscanament” de segons quins espais. D’aquesta manera es dota d’una imatge que poc té a veure amb el sentit o esperit del lloc que encertadament en Dani Gutiérrez comentava a la seva entrada.

Així doncs, un dels principals reptes a l’hora de disposar-nos a gestionar un paisatge per tal de conservar-lo, haurà de passar necessàriament per idear accions que afavoreixin la conversió d’aquell paisatge en quelcom productiu, dotar-lo d’un ús. I a partir d’una acurada diagnosi, evitar caure en la banalització o invertir en accions innecessàries i que poden contribuir a la seva degradació en un mitjà termini.

El paisatge, com a recurs en sí mateix, si està ben gestionat, suposarà un bé comú que perdurarà al llarg del temps i que podrà donar un bon ús a les societats que en gaudeixin, i que a més, el percebrem com quelcom harmoniós i agradable.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Paisatge, Territori i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a La conservació i la gestió del paisatge

  1. Per aquest interès en el paisatge, quan es planteja una pregunta sovint la camara troba la resposta enfocant l entorn.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s